La proposta “ecològica” del cotxe elèctric té la suposada “virtut” de traslladar la contaminació per gasos i particules del motor  de combustió (manté al carrer les altres contaminacions dels vehicles a motor) dels carrers a els llocs on es produeix l’energia per a l’electricitat del cotxe/moto. És a dir que lluny d’eliminar la contaminació fa una sort d’amagatotis (amb la desinformació massiva) dels contaminants i perpetua un sistema de transport (el privat a motor) que segueix convertint les ciutats en llocs de baixa qualitat de vida al temps que impulsa el creixement contaminant d’una producció innecessària.

Naturalment que un dels arguments esgrimits és el de “llum” per a la sortida del túnel  la crisi, sense concretar de quina crisi es parla (ambiental, social, etc) ni de en quines condicions laborals es sortirà de la crisi.

Tot apunta que per a una mobilitat no degradadora ni contaminant caldrà fer plantejaments de producció completament diferents que els industrials (basats en la cerca de beneficis) , i que cal sotmetre la producció fabril i mecanitzada als interessos comuns i col·lectius. Però això ja no és capitalisme.

El cotxe elèctric, aparcat.

El primer exemple d’aquesta nefasta influència de les lleis pròpies del capitalisme, les de mercat, és en la pròpia política de transport públic de Barcelona que enlloc de fonamentar-se en en raons socials i mediambientals es rgeix per una gestió de tipus empresarial que cerca “inversió especulativa”  pera una “logística empresarial” i  pressionar “el treball” per a “minimitzar despeses”, el resultat és una permanent infradotació de transport públic sigui per efectius en conductors d’autobusos per ex.  , sigui en maquinària : rodalies , autobusos , introducció lentíssima del tramvia.

Ara la llarga lluita per la recuperació de movilitats d’energia decreixent, bicicletes i tricicles  fonamentalment,  ha estat parcialment i minsament “digerida” per les institucions al preu de l’us especulatiu de la imatge “eco” que els dona legitimitat i en la cerca de rèdits en “màrqueting urbà”.

Però sembla que mentre realment no canvia res , substancialment, aquesta actitud oportunista de les institucions (governs diversos especialment el municipal)  s’ha fonamnetat en un llenguatge, discurs i actuació ambigues sobre el que és la “nova movilitat”. Aquest discurs i acció pot arribar, contra tota lògica ecològista, a incloure el motorcom una nova movilitat a potenciar. El cas més conegut és que a Barcelona e

Tot i que amb matisos però els principals grups ecologistes de la ciutat han defensat públicament les opcions de reforma, aquesta defensa ha estat honesta, coherent amb bona part dels principis ecologistes i motivada per la imperant necessitat de canvi, però ha estat també ingènua.

L’Ajuntament de Barcelona ha afegit en els darrers anys aspectes ecològics en les seves poltiques urbanes , però com ja hem posat de relleu en altres ocasions aquesyts aspectes (carrils bici, bici de lloguer, una certa permisivitat a la bici, recliclatge, etc) no són fruit del necessari capteniment en la crisi ecològica imperant ni en cap procés real de canbvi de les dinàmiques principals urbanes cap a l’ecologisme polític. No , aquestes mesures: curtes-estretes , en compta-gotessovint contradictòries (ordenances), incompletes , molt incompletes, tardanes el nombre de quilòmetres bici és irrisori, aquestes mesures responen al “marqueting-urbà” electoralista i propagandístic i no suposen realment el canvi tant necessari i urgent. Recordem les dinàmiques fonamentals , que si que són dominants: construcció de les rondes (PSC), aposta ferma pel ciclomotor i la motocicleta, potenciació del sistema de parquings, desregulació del transport de mercaderiues urbà, etc. Aquest marqueting urbà és possible pel fruiot del treball dels moviments ecologistes i el resultat social d’aquests moviments, però “el màrqueting urbà” el que fa és aporpiar-se d’0aquestes circumstàncies en profit d’una renda electoral sense “que canvi res”. Per dir-ho d’una altra manera , els ecologistes en treiem unes engrunes de carril bici o de tolerància a la bici, però el vaixell segueix navegant un rumb de crisi ecològica i treien uns rèdits que no li són legítims. O sigui s’aprofiten dels moviments socials ecologistes i de les persones concienciades. En el cas del trambia i del reciclatge els rèdits no només són simbòlics sino que s’hi barrgen interessos privatitzadors molt mes foscos i industrials

Hem de ser conscients d’aquesta situació i del paper en fals que tenim els moviments socials quant ens aliem “participem”  amb les institucions en processos i campanyes concretes . Els nostres companys de viatge no juguen net i hem de tenbir clar això internament i “externament”, atès que “juguen” amb nosaltres, no ho dubteu i per unes engrunes.

El cas de la Diagonal és potser el més paradigmàtic no pel grau de manipulació que és semblant al general d’altres casos, sinó per que ha quedat espectacularm,ent al descobert. Aquesta visibilitat de l’ensarronada que practica l’Ajuntament provablementha estat més calra per moltes coincidències (entre elles el zapaterazo de les mesures contra el dèficit).

Cal reconèixer que la desopesa de publicitat, no només la de la Diagonal però, ara per ara no és justificable, cal reconeixer que la campanya tenia molt d’autobombo preelectoral, cal reconèixer que hi ha interessos privatitzadors en el Tram., i sobretot cal reconèixer que NO es convoquen referendums per als tunels de Barcelona ni per l’AVE que són obres que costen molts més milions i que per a una que és positiva per a la mobilitat , mira per on si que s’ha de preguntar .

Sumant tot plegat hem de deduir que aquest utilitzar-nos ens pot passar factura  i que per tant cal replantejar les relacions amb les institucions governants (al servei dels interessos dominants no ens enganyem) i recuperar una certa “distància” des dels moviments socials ecologistes. NO nego la possibilitat de “pactes” o “col·laboracions” , però sempre desde la necessària autonbomia crítica i comunicativa. Cal analitzar en detall aquests pactes i col·laboracions i mai abandonart un punt de vista propi només proper a les posicions ecologistes .

El lobby dels del motor, els que volen seguir contaminant peti qui peti , s’ha apuntat un tanto. Recuperem la distància crítica per a que una reforma que és necessària , però no només a la diagonal, pugui ser entesa com necessària i dimensionada en la seva justa mesura molt per sota de tunels, AVEs i altres invents “del club dels desarrollistes”.

Cladrà denunciar la veritable natura “ecologista” d’aquest govern municipal, encara que ens costi alguna subvenció que altre, però la lluita i la necessitat urgent de canvi ho fan indispensable si no vo0lem aparèixer com uns titelles sense consistència.

Lluís-J. Ramoneda

P.S. Adjuntem els enllaços i comentaris  al respecte fet per “Moviments.cat” en la seu correu de la llista Cat92: “[Cat92] Dia d’acció global per Hondures”

<<Diferents col·lectius i entitats de l’empordà porten lluitant de fa temps per defensar la línea de rodalies
entre Figueres i Portbou, després que estigui amenaçada pel pla d’ADIF i l’ajuntament de Figueres, d’acabar amb l’estació
de tren al centre de la ciutat i traslladar-la a Vilafant.
El passat dimecres 5 d’agost l’ajuntament de Llança, va aprovar una moció en que emplaça a l’ajuntament de Figueres a mantenir l’estació
al centre de la ciutat.  Font del moviment en defensa del ferrocarril empordanés, consideren aquest fet com un esperó per augmentar la pressió social
i des d’altres municipis cap a l’ajuntament de Figueres.
Altres plataformes semblants defensen un transport públic i de qualitat en front de l’empitjorament del tren de rodalies causat per la priorització de l’AVE que estan duent a terme les institucions a tots els nivells. Tenim al camp de tarragona la plataforma per la defensa del ferrocarril públic i de qualitat i a Manresa, el blog “Igual que fa 150 anys“ ens recorda que llavors el tren de rodalies tardava el mateix que ara. Als seus veïns del Berguedà ja els agradaria tornar a la situació de fa 100 anys, quan el tren encara hi arribava….>>

Podem constatar dia a dia la

1. contaminació dels mars i oceans: ens banyem entre medusses i deixalles,
2. contaminació de l’atmosfera: canvi climàtic
3. destrucció dels sols i habitats naturals: urbanització especulativa dels PPCC

Sabem les causes

Sabem que mor gent per la contaminació atmosfèrica.

Sabem que la duresa del canvi climàtic als PPCC és produida per la contaminació del transport de motor de combustió

Sabem les morts que tant cotxes com motos causen anualment no només entre conductors sinó també entre els vianants

Sabem que part de la crisi alimentària creixent és per la cerca de biocombustibles

Defensa de la vida humana ?

I doncs, on està el canvi social responsable que deturi això ?

No tenim governants que promouen la consciència antiterrorista fins a posar en perill les pròpies llibertats que “promulga l’estat de dret”Promovent una despesa militar-pòlicial desorvitada en aquest antiterrorisme. No s’ha sumat bona part del capital econòmic mediàtic, i les classes dominants a la consciènciació “antiterrorista”.

I doncs qui mata més gent ara mateix ? la contaminació i el canvi climàtic o aquest “terrorisme” ?

No és més terrorista , qui contamina i destrueix sistemàticament les condicions del planeta, fins a promoure “guerres antiterroristes contra l’imperi del mal” que causen més morts i destrucció ecol·lògica i més penúriesa les poblacions ja castigades que provoquien més desesperació i més “terrorisme” ?

On és l’esforç sincer per salvar vides humnaes ? Per perpetuar els “valors” ?

La contaminació els efectes del canvi climàtic sumen victimes per miliars arreu del planeta i això que no es fan prous esforços per a seguir-ne tots els problemes derivats (més aviat el conbtrari).

Mesures simples

On són unes simples mesures com:

1. Limitació de velocitat a la ciutat entre 20 i 30 km/h segons vies però en totes les vies
2. Prioritat legal , normativa i senyalètica en calçada a qualsevol transport no motoritzat
3. Subvencions per a l’impuls de l’adquisició de la bicicleta i/o bicicleta elèctrica.
4. Impuls del transport públic, cotxe compartit i de la bicicleta pública sense criteris empresarials o de benefici econòmic, cercant la màxima comoditat disponibilitat de l’usuari i només aplicant la comptabilitat ecològica basada en la petxada ecològica.
5. Campanyes de responsabilització als conductors a motor

Estem parlant de pressupostos irrisoris comparats als de la lluita antiterrorista o als de les grans obres públiques dedicades al motor, túnels , autovies, etc. Per no dir els manteniments associats o despeses derivades de l’accidentalitat.

Més mesures

Davant una crisi ecològica de la magnitud de la que patim , i de les morts humanes associades quina excusa hi ha per no palicar mesures dekl tipus

1. deixar clar en campanyes i informació que la moto i el cotxe són causants de la contaminació i el canvi climàtic
2. previndre qualsevol us del motor de combustió i situar-lo en el lloc real dels problemes mortals i greus generals que causa
3. avaluar els usos indispensables del motor de combustió en la mobilitat i altres i sotmetre a justificació controlable legalment i de forma transparent. En definitiva limitar l’us capritxos del cotxe i la moto.
4. Canviar la legislació per ésser molt més exigent i limitativa en l’us del motor de combustió.

Canvis profunds: ens toca

No és agradable pensar que estem en un sistema socio-polític que no pren mesures a l’alçada de les circumstàncies, ni de bon tros, però és realista reconèixer la minsa magnitud d’aquestes i actuar en conseqüència, som les genracions frontissa entre un salñt qualitatiu derivat dels nostres comportament cap a un món contaminat i escombraria o cap a una evolució respectuosa amb la vida humana actual i futura.

Les accions individuals són molt rellevants , però no només les que es queden en resultats individuals, també cal accions col·lectives i canvis socials profunds , clàrament socioeconòmics i polítics.